ACN Cal Rosal – “La música em va ajudar a suportar el dolor a la presó”. Després de viure en la clandestinitat, el 1988 el Hassan Abd Alrahman va ser detingut i enviat a Sednaya, una de les presons més temudes de Síria. Hi va passar vuit anys marcats per la tortura i la repressió. Enmig d’aquell horror, la música i el teatre es van convertir en l’únic espai de resistència: ell i els seus companys van fabricar instruments amb cartró, fusta o roba, tot i saber que podien ser castigats. “Valia la pena”, assegura a l’ACN. Ara, aquells presos que van crear una escena artística clandestina es retroben al Konvent de Cal Rosal, al Berguedà, on conviuen mentre el director alemany establert a Barcelona Benjamin Hindrichs roda una pel·lícula sobre la seva història.
El sirià Bader Zakarya no militava a cap partit: simplement li interessava la política i es considerava d’esquerres, però no hi estava implicat activament. Feia teatre de forma amateur i va intentar organitzar un petit festival escènic al seu poble. Però a Síria, diu, cultura i política van sempre lligades. Aquella iniciativa li va costar la llibertat: el 1987, amb només 18 anys, va ser detingut.

Va passar set anys a la presó de Sednaya i, enmig d’aquell entorn, va fundar un grup de teatre. “La presó era la mort. Tot estava prohibit, però un dia vaig pensar que podia continuar fent teatre, vaig triar una peça i vaig convidar alguns camarades i així va néixer el nostre grup de teatre”, recorda Zakarya.

“Teníem de tot. Tots els presos ens ajudaven per construir el decorat amb cartró, amb el pa que no menjàvem perquè no es podia menjar de massa dolent que era, les disfresses, el maquillatge amb pintura…”, explica.

El mateix passava amb els instruments musicals. Van necessitar sis mesos per construir un violí clandestí, que només va resistir deu dies. assan Abd Alrahman explica que, quan els guardians de Sednaya descobrien un instrument, el destruïen immediatament i castigaven el seu propietari privant-lo de llum i menjar. “Et torturaven al matí, al migdia i al vespre”, recorda.

“Què ens donava això? El plaer i la capacitat per poder continuar la vida”, explica Zakarya. I, precisament, això és el que vol retratar el director alemany establert a Barcelona Benjamin Hindrichs. El projecte vol recuperar com la música va esdevenir una eina de resistència i supervivència en un dels centres de repressió més temuts de la dictadura de Hafez al-Assad.

“En lloc de fer una pel·lícula sobre la violència, volem explicar una història de resistència. En situacions de deshumanització total, l’art és una manera de preservar la humanitat”, afirma el director.

El projecte va començar fa un any, quan Hindrichs va rodar un curt sobre un pres sirià i, arran d’això, va conèixer el científic cultural Eylaf Bader Eddin, que havia documentat la història d’aquest grup de músics, que ara viuen establerts a Alemanya, França, Suècia i Suïssa.

El novembre passat, els supervivents van fer el seu primer concert en llibertat a Berlín, un punt d’inflexió que va animar el cineasta a convertir el seu relat en un llargmetratge.

Un documental poètic, entre realitat i ficció

La pel·lícula es planteja com un documental “molt ficcionat”. A banda d’entrevistes i recreacions físiques de la vida a Sednaya, el film incorpora elements artístics: una escultora siriana està creant miniatures en argila de moments clau i els mateixos supervivents reconstrueixen instruments i escenes que van viure a la presó.

Hindrichs volia un espai que combinés “bellesa, rusticitat i convivència prolongada”, i per això va escollir el Konvent de Cal Rosal. “Necessitàvem un lloc on poguéssim treballar i viure junts”, explica.

Retrobament carregat d’emoció

Els ex-presos s’han reunit al Konvent per reconstruir la seva història mitjançant la música i l’art. Molts d’ells no havien tornat a conviure des de la seva sortida de la presó, i el retrobament, diu Hindrichs, és tan intens com terapèutic. “Recordar és difícil, però aquí hem creat un ambient segur. Cada nit estem junts a la llar de foc tocant. Ens centrem en la resistència, no en la violència”, explica.

Tot i així, el director admet que la càrrega emocional és enorme: “Encara que no volem romantitzar res, tot el que expliquen està lligat a moments molt durs. Per això és important que cadascú pugui dir quan necessita aturar-se”.

“Entre nosaltres no hi ha cap més lligam que la presó”. Per això, retrobar-se després de tants anys és “com està a la presó en llibertat”, explica un d’ells.

La producció encara està en fase inicial, però Hindrichs espera acabar el film a finals del 2026 i estrenar-lo el 2027. “Aquesta història té una importància enorme. Vull que es conegui i que tingui el recorregut que es mereix”, conclou.

- Et Recomanem -