L’Ajuntament instal·la una gàbia per capturar senglars, però els veïns denuncien problemes més profunds en la gestió de l’entorn forestal.
La Rasa dels Molins de Berga ha passat de ser un barri tranquil a convertir-se en escenari d’una tensió creixent entre l’urbà i el salvatge. Aquest octubre, els veïns han alertat de la presència recurrent de senglars a la part nord del municipi, una situació que l’Ajuntament ha traslladat als Agents Rurals i que s’ha respost amb la instal·lació d’una gàbia trampa, segons ha informat Aquí Berguedà.
Per als residents, però, la presència de senglars «és només la punta de l’iceberg» d’anys d’abandonament a la zona, una frase que resumeix la percepció d’un barri que se sent a la frontera entre la ciutat i la selva.
La gàbia trampa com a resposta administrativa
La gàbia trampa és una eina habitual en la gestió de fauna salvatge que entra en espais urbans. Consisteix en una estructura metàl·lica que captura l’animal sense danyar-lo, permetent la seva posterior trasllat o sacrifici segons el protocol.
A la Costa del Sol, per exemple, diversos municipis han recorregut a mètodes similars per gestionar senglars que entren en zones urbanes i fins i tot en platges, segons ha documentat El País. Aquestes mesures, però, han generat debat sobre la seva eficàcia real: capturen individus concrets, però no aborden les causes estructurals que porten la fauna a buscar aliment i refugi en el perímetre urbà.
A Berga, la gàbia trampa respon a una alerta puntual, però la pregunta de fons és si aquesta eina és suficient o si el municipi necessita un protocol més ampli de convivència amb la fauna salvatge, especialment en barris com la Rasa dels Molins que limiten amb zones forestals.
El context nacional: més d’un milió de senglars
La situació de Berga no és aïllada. A Espanya hi ha més d’un milió de senglars, una xifra que podria duplicar-se el 2025, segons ha analitzat National Geographic.
L’expansió d’aquesta espècie, afavorida per la falta de depredadors naturals i l’abandonament de zones rurals, ha portat els animals a buscar recursos en el perímetre urbà.
Ciutats com Zaragoza han viscut episodis similars, amb senglars perduts pels carrers i una reacció administrativa que combina captura i sacrifici, tal com ha recollit El País. Aquests casos evidencien que la pressió de la fauna salvatge sobre l’urbà és un fenomen creixent que exigeix respostes més enllà de la captura puntual.
Què vol dir gestionar la convivència
L’Ajuntament de Barcelona ha desenvolupat un enfocament de convivència amb fauna urbana que inclou protocols específics per a animals salvatges en el perímetre de la ciutat, tal com explica el portal Metròpolis. Aquest model parteix de la idea que la fauna salvatge no és una anomalia, sinó una realitat estructural en municipis que limiten amb zones forestals.
Gestionar la convivència implica diverses capes: control de residus orgànics que atreuen animals, manteniment de zones de transició entre l’urbà i el forestal, formació veïnal sobre com actuar davant la presència d’animals, i protocols clars d’intervenció quan hi ha risc real.
A la Rasa dels Molins, els veïns parlen d’«anys d’abandonament», una expressió que apunta a la manca de manteniment de la zona de contacte entre el barri i el bosc. Sense aquest manteniment, la frontera es difumina i els senglars troben condicions favorables per instal·lar-se.
La pregunta que queda oberta
La gàbia trampa capturarà, probablement, alguns dels senglars que ara recorren la Rasa dels Molins. Però la pregunta de fons és si Berga vol seguir responent de manera reactiva, captura rere captura, o si prefereix construir un model de gestió que anticipi i reguli la relació entre la fauna salvatge i els barris del cinturó nord.
Aquest debat no és exclusiu de Berga. Afecta tots els municipis de muntanya i de perifèria forestal que veuen com la fauna salvatge es desplaça cap a l’urbà. La diferència està en si es gestiona com una anomalia puntual o com una realitat estructural que exigeix protocol, recursos i visió de llarg termini.
La Rasa dels Molins, amb la seva percepció de selva urbana, és un laboratori d’aquesta tensió. La gàbia trampa és una eina, però no és una resposta. El que Berga decideixi fer ara marcarà el model de convivència fauna-urbà que vol per als pròxims anys.
- Et Recomanem -
